Carmen - Cabaret Milano Duemila

di: Passo Duomo
 

 

La sera levi sù per tornà a cà
te rivet col scossaa e la sidèlla
i cavei l’è on poo che vann nò del perucchee
soo nò ‘l perchè, ma mì te vedi bèlla.

On dì te see restada in de per tì
per fà studià ona tosa i sacrifizzi
settada in còsta al lètt, te misuret i danee
ma ghe n’è inscì de nettà sù de offizzi.

            Carmen quand la vita la fa inscì
            l’è on tramm senza la perteghètta
            mì spuaria i polmon per ruzzala insèma a tì,
            ma sbassi el coo e vo via de prèssa.

I ann, quèi pussee bèi ghi hoo dree di ciapp
per quèsta maledètta timidèzza
ma ‘dèss me fo coragg, me lassi nò fregà
perchè ormai te see l’ultima corsa

da lunedì passaa t’ho vista puu
invece lì duu fioeu col tòni bleu
e il marchio de “La Fulgida”
in quatter e quatter vòtt
aveven giamò finii
me sentivi de morì.

            Carmen quand la vita la fà inscì
            l’è on dì de pioeuva senza ombrèlla
            avria strasciaa el paltò per coatamm insèma a tì
            ma son restaa de gèss come un pistòla.

Vegnarò a sonàtt el campanèll
cont i strasc, la scoa e i guant de gòmma
lustri el paviment, te jutti anca a stirà
e te farò sentì come ona sciora.

            Carmen quand la vita la fà inscì
            voo mì a montà de guardia ‘me on soldaa
            senza ona paròla, me basta anca on sorris
            e lassom tutt el mond foeura de cà.

Cerca

Facebook!