Stampa

di: Mimmo Dimiccoli

 

‘me l’è bèll levaa-sù de bòn ora
e vedè spuntà l’alba meneghina
sòtta el ciel che pian pian se colora
la città la se moeuv in sordina.
‘me on motor poeu la va su de gir
e la soa corsa la tacca a riprend
tra on bombas de frèsca nebbiolina
col sò solit e grand moviment.

Milan come on teater
el dèrva i so battent
el tira-sù el sipari
va in scèna la soa gent
e tucc i milanes
se senten personagg
perchè l’è del sò paes
lor fann de ingranagg.

‘me l’è bèll levaa-sù de bòn ora
quand la luna a dormì l’è ‘dree andà
per vedè spontà el sô e l’argent
de la nòtt che ‘l diventa doraa.
La città l’è giamò dissedada
se s’ciariss, la comincia a vestiss
e a man man in ògni contrada
marciapee e i sò strad l’ha impienii.