Stampa

di: Vincenzo Bortone; Cesare Regazzoni


 

 

 

Son tornaa nel mè Milan
oh Signor come l’è cambiada
l’è diventada ona gran babele
de gent noeuva in quantità.
Gh’è i cines che fann la formiga
l’albanes che ‘l lava giò i veder
singol, arabi, rumeni, peruviani
african de chì e de là.

Però Milan l’è semper
l’è semper col cœur in man
gh’è pòst per tucc
sòtta la mia bèlla Madonina d’òra
disen tucc quèsta chì
sì, quèsta chì l’è ona frittura
ona frittura l’è diventada ormai el mè Milan.

La mia amada dorada cotolètta
l’è sparida, adèss gh’è l kebab
lor pian pianin a fètta a fètta
se tajen giò tutt el mè Milan.
Adèss me vègn la malinconia
di nòster cari meridionai
de quand se sentiva cantà
“sciori sciori” e “i te vurria vasà”.

Però Milan l’è semper…

La mia cara vèggia osteria
la gh’è pù, l’è andada via
se parla e mangia de tutt i paes
quèll che manca l’è pròppi el milanes.
Da l’Ortiga al Giambellino
da Lambrate al Vigentino
e su i Navili de Pòrta Ticines
anca lì gh’è pù on milanes.

Però sentì a parlà
di ‘sti tempi in milanes
l’è diventada ona vera rarità
e allora inscì
el milanes l’è adree
sì l’è adree a sparì
chissà l’Unesco se ‘l se ricordarà de mì e de tì.
Però sentì a parlà
di ‘sti tempi in milanes
l’è diventada ona vera rarità
e allora inscì
el milanes l’è adree
sì l’è adree a sparì
chissà l’Unesco se ‘l se ricordarà de mì e de tì.