Stampa

di: Faini Umberto
 

 

L’è de mèzz’ora che son chì a guardà
in depermì ona fotografia
soo nanca mì come l’ha faa a rivà
tra i barlafuss che seri ‘dree a sbatt via.
Come l’è vèggia, lee la gh’haa on canton
che me par quasi resignaa dai ratt,
la gh’ha on color che tira sul marron
on poo sbiavii compagn d’on cafelatt.
Cosa gh’è sù, sù ‘sta fotografia,
chi l’avraa fada, chissà quanti ann fa?
Mì son bon nò de disfesciala via
l’è de mèzz’ora che son chi inciodaa.

A gh’è ona strada con di cà on poo vègg
gh’è de la gent lì ferma in de la via
gh’è di abbain e di camin sui tècc
e sul canton gh’è anca on osteria.
A gh’è ona mama col sò fiolin
gh’è on cavall, ona carrozza, on can.
A gh’è perfina el fumm sora on camin
e gh’è anca l’acqua indoe i barconi vann.
La riconossi: l’è la mia città,
conossi on mur, on campanin lontan,
a l’era inscì, ona vòlta, tanti ann fa,
a l’era inscì, la mia città, Milan.

Sutti a cercà tutt i particolar,
son tutt ciappaa, tègni perfina el fiaa,
poeu in on moment tusscòss a l’è bèll ciar,
me senti come se fudèssi là.
Tutt me par vera, vedi anca i color,
di mur di cà, dei fior sù l’abbain
e me par quasi de sentì l’odor
el ciel l’è gris, ma el tira al celestin.
Indoe la vègn quèsta fotografia
che la gh’ha anmò la vita che la va,
a sentì el fiaa che ‘l vègn da l’osteria:
fumm de toscan e vin in del brasaa.

Dedree a on canton el sòna on organètt
el can el giuga insèma col fiolin,
quaivun el canta on tòcch del Rigolètt,
perfina el fumm el fuma in sul camin.
L’è nò ona ròba inscì, come che sia,
sentì on odor de acqua de canal,
e fumm de lègna che ‘l ven giò in la via
mis’ciaa con quèll del fen e del cavall.
Son borlaa dent in la fotografia,
son pròppi chì anca mì in mèzz a ‘sta gent
che la soa vita la va con la mia,
sì, come l’acqua con la soa corrent.

Son borlaa dent in la fotografia,
son pròppi chì anca mì in mèzz a ‘sta gent
che la soa vita la va con la mia,
sì, come l’acqua con la soa corrent.

Son borlaa dent in la fotografia.